El niu

Des de fa uns dies, que el pis d’Astúries ja no és casa meva. Dimarts 1 vaig fer les maletes, vaig empaquetar tot els trastos que havia acumulat al llarg de dos anys, i vaig instal·lar-me a la vila olímpica, a casa dels meus pares. Després de dos anys, és un pas estrany, però a vegades, cal tornar al niu per reprendre el vol.

Trobaré molt a faltar el nostre piset gracienc, però com veieu, per aquí abaix no estic pas avorrida. Per a qui no els conegueu, us presento els meus nous companys de pis i estimats pares: Carme i Miquel.