Primers contactes (19.11)

Vistes de la ciutat de Kathmandú. Tot i que era un dia assolellat, hi ha una boira permanent, que no deixa veure les muntanyes

Els dies són alegres i assolellats i les nits fredes i solitaries. Ara son les 20.30h (en realitat ara són les 10.30h del matí però vaig escriure el post ahir a la nit) i ja tothom se n’ha anat a dormir:la Mina(que per cert, he descobert que està embarassada de 6 mesos!), el seu husband (crec que es diu Binhu, no n’estic segura) i el cosí d’ell, el Rupesh, de 14 anys. Ara a la nit fa força fred. Haig d’anar amb tèrmica, samarreta, jersei prim i polar, i amb doble pantaló, sinó em gelo. Per sopar hem menjat altre cop arròs però aquest cop amb cigrons caldosos i una espècies d’espinacs. Els menús són sempre similars però van variant el tipus de carn, verdures i llegums que acompanyen l’arròs. Les quantitats són molt abundants, i no parem de veure te negre amb llet a totes hores, a aquest pas tornaré feta una boleta!

Avui ha estat un dia de visita turística per la ciutat. Hem fet una sortida familiar cap al Monkey Temple (crec que no té aquest nom però ells li diuen així perquè està ple de monos saltant per allà) i després hem seguit cap ala Durbarsquare i el barri de Thamel, la zona més turística, on ja he vist més occidentals.

Bedhan, nebot de la Mina, al temple. Va costar que m’agafés confiança però me’l vaig acabar guanyant amb uns gomets d’estrelletes i uns quants dibuixos 

Hi ha varies coses que m’han impactat al llarg del dia: la primera ha estat quan he vist que un grup de gent feia rotllana per veure algo que hi havia al mig. El Rupesh s’hi ha acostat i després de preguntar-li de què es tractava m’ha dit “look”, m’hi he acostat i he vist una mare al terra amb el seu fill en braços que semblava mort. M’he quedat glaçada. Però després el Rupesh m’ha dit que no, que només estava malalt, que tenia el cap molt gran, o algo així. Total, que no he entès res, però aquella imatge no se’m treurà del cap. Després hem decidit agafar un “bus”, que en realitat era una furgo petita plena a rebentar de gent. Erem uns 25 allà ficats i quan semblava que no hi cabia ni una agulla, han pujat 4 més, algo increïble! La gent amuntegada una sobre l’altra, encaixant cames, cossos, homes i dones, nens i avis, tant normal. I entre aquella gent, jo, flipant. Però s’ha de dir que no m’he agobiat gens, fins i tot hi estava a gust amb tant caliu humà. I sabeu què estava sonant al mòbil d’una adolescent del bus? Enrique Iglesis cantant en anglès! Tercer impacte del dia! Una altra cosa que m’ha sobtat és una dona servint tè negre per endur dins una bossa de plàstic normal i corrent, d’aquestes de súper. Quines idees! Però sembla que funciona…No en tenia ni idea, però resulta que la direcció del trànsit de cotxes i humà és per l’esquerra, com els anglesos, i evidentment els cotxes també tenen el volant a l’altre banda. I si ja costa circular per allà, doble dificultat pels que no hem canviat el xip. La conducció allà és una bogeria, com a moltes ciutats orientals, però a diferència d’altres llocs (per exemple Marrakesh) els nepalís no paren de pitar, per tot. Total, que el resultat és una ciutat caòtica, sorollosa i contaminada. Sorprenentment, tot i així té molt d’encant!

Després, fora del cotxe, els nepalís són tranquils i força callats. Entre això i que les dones de la família (que son amb qui estic la majoria del temps) no parlen gairebé l’anglès, m’he passat una bona part del dia sense parlar. Per això aquestes ganes d’explicar-ho tot ara!

No paren de preguntar-me què faré, on aniré, quan de temps m’hi quedaré.. i la veritat és que no tinc ni idea! Vaig vivint dia a dia. Per ara, he agafat un visat de 30 dies, amb la possibilitat d’extendre-la, però ja veurem perquè aquí ha començat l’hivern i comença a fer fred, i fent un trekking ja ni us explico…
Demà potser (encara no és segur) anem amb l’home de la família i uns amics al casament d’un amic d’ells, a les afores de KTM. Seria genial!

Us anyoro a tots una mica, però tranquils, que en uns dies se’m passa!