Cap a la gran ciutat

Avui ha estat un altre dia intens. Pel matí, as usually, he anat cap al cyber, he estat llegint al solet juntament amb un grupet de nois (jo, una mica més apartada, és clar…el fet de ser noia em dificulta molt poder parlar amb nois tranquilament) i hem dinat sobre les 12h. Avui noodles, molt bons!!

Després de dinar, per no quedar-me a casa mirant la tv (Big Boss, és a dir la versió india de “gran hermano”) li he proposat ala Susmita de donar un volt per la zona, que encara no l’havia explorada. Li ha semblat bé (suposo, perquè no és massa expressiva..) i hem començat a caminar. Katmandú està en una vall rodejada de muntanyes i com que ells viuen a fora de seguida ens hem topat amb una. Hem seguit pujant, hem passat per unes quantes barraques força precàries amb la intenció d’anar a veure algun temple budista amagat per allà. Després de dues hores caminant, i quan ja semblava que no ho trobaríem o que era impossible que allà hi hagués vida, del no res ha aparegut un temple enorme, impressionant ple de petits monjos budistes amb les seves togues taronges i vermelles. Impressionant, i preciós! Jo em moria de ganes de fer mil fotos, però per no fer el turista m’he tallat i només n’he fet 3 o 4 mal tirades (en tota la zona no hi havia ni un estranger i ja era prou el centre d’atenció). Hem seguit endins i hem vist que estaven enmig d’una oració.La Susmita ha preguntat si podíem entrar, ha fet uns gestos amb les mans, l’he imitada, i cap a dins. De cop, tots els monjos, tots homes, grans i petits, s’han girat cap a nosaltres mentre murmuraven oracions. M’he mort de vergonya… no només perquè ens miraven sinó perquè em sentia una intrusa profanant algo sagrat (en aquests casos mai saps si els sembla bé o els estàs ofenent). Estàvem a punt de fer-nos un lloc entre ells, peròla Susmita, que és força vergonyosa, també s’ha sentit incòmode i hem decidit marxar. Ha estat una barreja d’emoció i incomoditat increíble!!

Finalment, després d’alguna aventurilla agafant el bus cap a Thamel, he anat cap a la oficina on treballa el Sabin, el famós CS, per trobar-me amb ell. M’he quedat de pedra quan l’he vist, no semblava per res al noi que havia vist a la foto! Era un home encamisat, amb pantalons de pinça i armilla de quadros, molt prim i amb cadena d’or! No sé si us imagineu quin tipus d’home, però per descomptat no un d’aquells que et transmet confiança de seguida. Total que m’he cagat. He pensat: “i jo ara haig d’anar a dormir a casa d’aquest home?”. En aquell moment estava contactant amb un altre CS per sms, i li he dit de quedar per sopar. Necessitava parlar amb algun viatger (no more local people!) i tenir algún contacte fiable a la ciutat per si no em sentia còmode o passava alguna cosa. Però altre cop, les aparences enganyen: el Sabin és un home (de 28 anys) molt, molt maco. Al cap d’una estona de parlar amb ell, mentre anàvem cap a casa seva (prop de Thamel però en una zona on casi no hi ha llum), he vist que podia confiar-hi plenament, per la seva mirada i per com parlava. I sort que m’ha fet sentir còmode, perquè sinó al arribar a casa seva hagués sortit per potes, perquè (com la majoria de gent a la ciutat) no té un pis per ell, sinó que comparteix una planta baixa de 3 habitacions i un lavabo amb dues famílies més. Per tant, ell té una única habitació (d’uns 7m2) on hi té un llit doble, un armari, una taula, un moblet amb els trastos de la cuina, un fogonet doble, un tamburet i una palangana, that’s it!

I ell encara viu força bé, perquè a les altres dues habitacions hi viuen dues famílies senceres, una d’elles amb dos fills!! I nosaltres ens queixem dels pisos petits de Barcelona! El lavabo que comparteixen està molt brut i no té dutxa, només es poden rentar de tant en tant amb la palangana de l’habitació.

Al arribar, ell de seguida s’ha ofert per dormir al terra i m’ha donat totes les comoditats possibles, i m’ha dit que no em preocupés per res, que em sentís còmode. Us haig de dir que no ha estat fàcil: el wc feia molta, molta, molta pudor i estava molt, molt brut (i això que jo aguanto bastant), el llit estava dur com una pedra i porto 3 dies sense dutxar-me, o sigui que la idea de no tenir aigua no molava molt. Però, ell és tant acollidor, i atent, que sento que haig de treure’m les manies i estar molt agraïda per tot el que m’ofereix.

Estic pensant de anar a un youth hostel demà, sobretot per poder-me dutxar, però em sap greu que es pensi que no estic bé a casa seva… ja veurem a veure com va.

Per avui, això és tot, que no és poc. Realment, tenir la oportunitat de viure com ells viuen és tota una experiència, difícil a vegades però molt enriquidora.

14 comentarios

  1. Albeta! no pares d’escriure, que guai! Ara rebo un mail cada cop que fas un article i em fa molta il·lusió. Per un moment desconecto del que faig i em transporto per uns minuts!
    Això que dius és cert, sí. Estem acostumats a coses tan bàsiques per nosaltres que és difícil renunciar-hi, però també vas explorant els teus limits…
    De què treballa el Sabin?
    un petoneet molt gran!!

    1. :) què bé que t’agradi!
      sí, poc a poc vas veient que és una qüestió d’adaptació, i sobretot de voluntat, de no posar-s’hi en contra perquè és impossible tenir les comoditats de casa.
      Doncs el Sabin treballa de guia de trekking, però en cap moment m’ha intentat vendre res, la veritat és que és un tio molt, molt maco. De fet, no vull fer cap trekking encara, no em ve de gust..
      un petonet guapa!

  2. Cert Anna! Fa molta il·lusió saber de tu i ens ajudes a desconectar de la rutina! És com si estigués veient La2 a la feina ;) jijiji En serio, ajuda molt pk com a mínim desconectes i m’imagino que sóc jo qui està al Nepal!

    segueix gaudint al màxim!!
    Mua!

    1. jajaja, és com llegir el diari del matí, no?
      espero poder mantenir una certa freqüència, però em temo que aviat hauré de fer els posts més de tant en tant. un petonet bonica!

  3. Esos olorcitos… mmmmm..mmmm… fa molta il.lu llegir-te… ara ja m’he suscrit per rss..jeje…
    Per cert, aquí al depatx diuen q volen més fotos i menys texts..ja saps… i jo aprofito per dir-te q les retoquis una mica… ; P q això quedarà per la posteritat!
    Una abraçada molt forta!
    ALBA I, La Aventurera

    1. has pogut subscriure’t per rss? com? l’anna volia i no sabia com..potser ens pots il·luminar.. jaja
      Diga’ls-hi als del despatx que es treguin la mandra de sobre i que llegeixin més. Ai aquests dissenyadors que només volen imatges, imatges!
      No, el problema és que tarden molt en carregar-se i és un merder. El que faig és escriure el post durant la nit i al matí al cyber en mitja horeta el penjo. I de retocar oblideu-vosen, faig el que puc, no creguis. Però él pc no és la millor eina per fer-ho, així que quan torni i amb la calma ja retocaré les bones, ara és purament documental pq no us avorriu amb tant text! però merci pels consells, ja saps que t’acabaré fent cas, encara que no ho vulgui reconèxier ;)

      1. doncs ha d’obrir el blog en safari.. i a dalt a la dreta posar rss… i despres suscribirse en mail…

  4. Hola Alba,
    La Carme m’ha passat l’enllaç que li vas donar i per poc que pugui aniré seguint la teva aventura (o odissea, no sé com dir-li).
    Veig que te’n estàs sortint, i no ha de ser gens fàcil!!
    Res, que llegiré i miraré les fotos que hi vagis posant.
    Ànims i un petó des de Banyoles

    Josep Ma

  5. Hola Alba,

    Abans he escrit un comentari i ara veig que no ha anat bé.
    Res, et deia que la Carme m’havia passat el link que li vas enviar i que em sembla molt interessant la teva aventura (èpica!), i que intentaré anar llegint el teu blog.

    Petons des de Banyoles

    Josep Ma

  6. Quina currada de viatge, i vaia habitació més gran! Hi ha algún lloc «íntim», amb una cortineta o algu per l’estil?
    La veritat, m’agradaria fer algún viatge així, no a l’Índia, sinó a altres països «raros», però, buff t’ha d’agradar molt eh!!
    Que to passis molt bé i que tinguis sort!!!!!!

    P.D.: No pots comprar lleixiu o «sal fumant» i netejar el terra, quin repelús!

    1. jajaja, no, no hi havia cap cortina ni lloc íntim… per això era una mica complicat. M’hi vaig estar dues nits i prou.
      Encara que no ho sembli pel color, el terra estava força net, perquè la gent aquí es descalça abans d’entrar i es passen el dia escombrant amb unes escombres fetes de canyes força curioses!
      Ja tindràs temps ja de fer viatges!! tu ves estalvient ;)

      un petonet!

  7. Carai wapa!! Avui al sortir de la feina he pensat en tu i de cop he recordat que tenies el blog (ja saps que per segons quines coses la meva memòria és pèssima) total que m’he dit, en quant arrivi a casa hi faig un cop d’ull and what a surpraise!!! There were 4 stories!!!

    T’he de dir que m’encanta tot el que escrius però m’agradaria recordar-te que a vegades una imatge val més que mil paraules i amb això no estic dient que redueixis els teus texts com així demanen els teus companys dissenyados, sinó més fotos pq m’encanten!!!(demano per demanar!ja se que ja prou et deu costar pujar aquestes, però saps allò que diuen de que:»por pedir que no quede?» doncs això) Suposo que com ara per ara no veig possible anar-hi en un futur pròxim, doncs la teva càmara esdevé els meus ulls i és clar amb lo curiosos que són no en tenen prou… ^^

    Espero que tôt i les dificultats siguis feliç pq al cap i a la fi això és el que compte!

    Petons!!!

    Raquel

  8. hola germaneta,
    avui t’he enviat solicitut a skype però com que no controlo no sé si ho he fet bé, Tb he agafat una revista del Nepal per ambientar-me una mica. Que disfrutis molt!
    un peto fort des d’Urús (també al costat de les muntanyes però de mentida)

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s