Bandipur, entre muntanyes

Des que vaig arribar aquí, ara farà 2 dies,vaig saber que no seria una visita curta com havia planejat. Va ser un amor a primera vista: un poble enmig de la muntanya, amb vistes a l’himalaya, sense cotxes ni soroll de bocines, força més net que altres llocs, amb molt, molts nens anat i tornant de l’escola constantment, i amb alguns viatgers però no masses, la combinació perfecte entre un poble força aïllat, però a l’hora comunicat.

Només arribar, mentre menjàvem dal bhat, vam veure passar una rua de gent celebrant un casament, i al cap d’unes hores ens vam topar amb un altre. En aquest segon ens vam apuntar als balls. Feia dies que deia que tenia ganes de veure a gent ballar i poder ballar amb ells i pam! allà estava donant voltes, va ser fantàstic! Aquella mateixa nit un home ens va convidar a casa seva a prendre roxi (la beguda alcohòlica local) i la seva dona ens va oferir porc rostit que acabava de cuinar. L’home estava molt borratxo i amb prou feines l’enteníem i la seva dona se’l mirava amb cara de resignació i de tant en tant, colleja per borratxo! jajaja, no m’extranya.. i nosaltres, sense voler-ho, allà al mig. Va ser una situació força curiosa.

Aquella mateixa nit, al casament, ens vam trobar ambla Devika, una nena que el Connor ja havia conegut l’anterior vegada que havia vingut, famosa per demanar xocolata a totes hores. Es nota que és una nena que s’ha hagut d’espavilar per aconseguir el que volia, i no perd oportunitat per fer algun tipus de negoci. Aparentment se la veu una nena molt segura, atrevida però al mateix temps mancada de carinyo i afecte perquè s’arrapa a mi i em demana atenció tota l’estona, sinó s’enfada. És una nena difícil, i em sap greu perquè molt probablement tindrà problemes de gran. Ahir vaig estar amb ella i les seves amigues,la Namitaila Rasbina, jugant, passejant i ballant juntament amb un grup de gent que feia un picnic prop del poble, al camp de futbol. Ser estranger aquí és molt fàcil, especialment si ets una noia i vas sola. Tothom sent curiositat per tu, et veuen atractiva perquè el seu canon de bellesa és l’occidental, volen fer-se fotos, parlar amb tu, et fan sortir a ballar o fer el que ells fan… en alguns moments em sento una mica cohibida, però en petites dosis m’agrada, em fan sentir especial.

Encara no he pogut veure les muntanyes perquè la boira és tan espesa que no deixa veure més enllà de100 metres, ho estic desitjant amb totes les meves forces però sembla ser que el temps no canviarà. Així és que no marxaré d’aquí fins que no les vegi.

Des d’ahir, que el Connor va marxar cap a Nova Zelanda ila Kellya Katmandú, estic viatjant sola altre cop. La veritat és que m’agrada, tinc més temps per escriure, per llegir, passejar sola i per conèxier la gent d’aquí. Avui vaig a recollir un vestit nepalí que m’ha fet una costurera i segurament aniré a visitar unes coves per aquí a prop, perquè no val la pena anar a caminar per la muntanya sense veure res!

Havia pensat demanar a alguna de les escoles si necessitaven voluntaris i quedar-me a treballar una temporada aquí, però ja es veurà… Fins ben aviat!

3 comentarios

  1. La Devika ha notat que ets molt carinyosa i per això no et deixa, a part d’altres necessitats que deu tenir… . A veure si pots veure la seva escola.
    Així doncs els mil petons també per a ella i fes-li una abraçada molt forta de part nostra!!!!

  2. Els nens són el millor d’aquests viatges. Entenc perfectament els sentiments que se’t desperten, a mi sempre em deixen una sensació molt extranya. Perquè ells són feliços i nosaltres sempre ens pensem que els hi falta alguna cosa. Quan passen gana ja és un altre tema. 1000 ptons!!

    1. Els nens aquí el que necessiten una bona educació, que no sempre la tenen, i una mica més d’atenció. Però des dels nostres països creiem que necessiten menjar, joguines, material…
      Estic cansada de veure nens que se t’acosten amb un somriure perquè pensis «que mono» i acte seguit et demanen, o casi t’exigeixen, una xocolatina o diners, gairebé com si fós un peatge que has de pagar per visitar el seu país. Crec que és un gran error dona’ls-hi res, perquè alsehores s’acostumen a veure els turistes com una font de regals i diners, i en realitat això no els soluciona massa res.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s