On the road hitchhiking

Ja fa dies que us devia un nou capítol… han passat moltes coses al llarg d’aquesta última setmana. L’últim dia que vaig escriure estava recuperant-me d’unes fortes angines que em van obligar a fer llit durant tot un dia, sense poder ni tan sols aixecar-me. Al dia següent, sorprenentment, estava com una rosa i vaig poder fer vida normal. A la nit vam fer un sopar de CS a casa del Akram, un noi de US que estava intal·lat en un pis de Katmandú durant uns mesos, un senyor pis per cert! Va ser molt maco, vam ser com una família durant 2 dies: vam anar tots junts a comprar al super, cadascú va cuinar un plat diferent (evidentment em va tocar la spanish omelet), després de la festa ens vam quedar tots a dormir als sofàs i al terra i al dia següent vam anar tots cap a esmorzar/dinar (dal bhat) i a fer chill out a la plaça Durbar.

Durant aquell sopar vaig conèixer a la Kelly, una americana de Washington maquíssima! Vam connectar a l’instant, semblava que la coneixia de tota la vida. Ella està treballant de professora d’anglès a una escola a les afores de la ciutat, però just tenia una setmana de vacances, i quan li vaig dir que volia anar a Pokhara de seguida s’hi va apuntar. Al dia següent vam trobar-nos a les 9 del matí a l’antiga estació, Kankali, per començar l’aventura cap a Pokhara fent hitchhiking, és a dir, fent autostop. Tot i que els autobusos no són molt cars, la opció de fer autostop ens atreia molt més: era prou segura perquè viatjàvem juntes i molt més divertida i enriquidora perquè teníem la possibilitat de conèixer gent del país i viure més aventures. I efectivament, l’expriència no ens va decepcionar!

Vam arribar a Pokhara al cap de 7 hores amb dos camions i un cotxe. Al primer camió vam conèxier dos homes molt simpàtics que ens van ensenyar nepali, ens van convidar a chiya (te) i suntalas (taronges). A mig camí vam haver de canviar perquè ells anaven cap a una altra direcció i un altre camió ens va agafar. Aquest cop els dos ocupants eren molt més callats i pràcticament no vam intercanviar massa paraules. Va ser el moment en quela Kellyi jo vam poder xerrar i conèixe’ns més. L’últim tram, des de les afores de la ciutat  fins al Lake side ens van portar un parell de nois de la nostra edat en cotxe. Van resultar ser uns nois molt simpàtics, un d’ells havia viatjat molt i tenia una mentalitat més occidental, i com que no semblaven massa pesats ni amb males intencions vam decidir anar a sopar tots junts aquella nit. El més obert, el Dibya (pilot de professió), estava de vacances a la ciutat i no tenia massa res a fer, i vam anar quedant amb ell durant els següents dos dies. Va resultar ser fill d’un ministre, amb força influències, i és per això que havia pogut estudiar fora durant més d’un any a Johannesburg. La majoria de nepalís no poden anar més enllà d’Índia perquè els és molt difícil aconseguir visats, a més a més de no tenir massa recursos.

Pokhara és una ciutat semblant a la capital però més tranquila, i té un llac preciós i unes vistes a l’Himalaya molt boniques, si no hi ha boira, és clar.

Amb la Kelly vam aconseguir una habitació doble amb wc al terrat per 250RN per nit, és a dir, aproximadament un euro per cap, per nit. Baratíssim! El terrat tenia unes vistes precioses al llac i a les muntanyes i durant els matins ens agradava llevar-nos d’hora per llegir, dibuixar, escriure o meditar (ella estava aprenent a meditar i jo em vaig iniciar). A Pokhara he començat a practicar varies coses que m’interessaven: m’he iniciat amb la meditació (gràcies a un amic que he fet del cs, el Mukti), he començat a prendre a tocar la flauta travessera de bambú (la típica nepalí), alguns acords amb la guitarra, he cantat amb micro a un bar on feien jam sessions, he començat a dibuixar (per fi!), he après a pescar, i he començat a llegir un llibre molt interessant que l’alex em va regalar.

Però després de 5 dies a la nova ciutat, ja començava a tenir ganes de trobar un raconet més tranquil, sense tants turistes, ni botigues, ni gent preguntat “where are you from?”, on poder seguir disfrutant i desenvolupant aquestes últimes aficions. Així és que quan el Connor, el Bibek (dos dels amics de cs que havien vingut a passar uns dies a Pokhara) i la Kellyvan decidir tornar cap a la capital fent autostop de seguida m’hi vaig apuntar, tenia ganes de noves aventures! Va ser genial, vam anar de tractor en tractor i de camió en camió, i així que ens colocàvem còmodament al nou transport, començàvem a tocar la guitarra i a cantar. La meva intenció era parar a mig camí i desviar-me cap a un poblet de la muntanya anomenat Bandipur. Vaig convèncer al Connor perquè m’hi acompanyés, i tots dos vam baixar del camió a Dumre, a un lloc on ell coneixia (hi havia estat feia 2 mesos) que era perfecte per fer un bany i aprofitar per rentar-nos (les dutxes són d’aigua freda i sovint no va massa de gust). L’aigua estava gelada però per primer cop molt neta! Després del bany, hitchhiking de nou cap a Bandipur. Ens va agafar una camioneta que transportava sacs d’arròs. El vam ajudar a carregar els sacs, cadascun de 25kg!! i quan vam estar llestos vam pujar al darrera de la furgo amb els sacs, el transport més còmode so far! Durant el trajecte es van afegir dos nois més i altre cop els vam deleitar amb el nostre repertori de guitarra i cant. Finalment vam arribar a Bandipur, un poblet preciós, tranquil i ben cuidat.

11 comentarios

  1. Aquests dies comentàvem: com haurà anat de kathmandú a Pokhara? sabíem que hi havia uns 200 km i que podíeu estar tot un dia per arribar-hi amb el transport de busos mig carraques…, però no ens imaginàvem que havíeu anat de camió en camió…
    Ens estem divertint llegint tot això i intentem imaginar-nos-ho. Amb les fotos encara serà millor, però no et preocupis si no pot ser, de moment…
    Pren-te un descans en aquest poblet, i si veus algun elefant que passi per aquí i el saludes de part nostra.
    Mil petons per a tu i un per a la noia que has conegut de Bandipur!!!!!

  2. Que bé que tornis a tocar la flauta travessera, encara que sigui de bambú. Com sona? Millor que la metàl.lica? I que bé que tornis a cantar. Em sembla que no ho feies desde els temps de la Vivaldi. Potser pots muntar una petita coral amb els nens de les escoles de Bandipur.
    Molts petons preciosa !!

    1. Sí! m’encanta el so de la flauta de bambú! és més imperfecte però té més ànima i és més dolç. Quan canto no té res a veure amb el cor vivaldi, precisament perquè estava acostumada a la manera de cantar de la coral costa molt cantar en un micro o cantar fort quan hi ha una guitarra de fons. Però és divertit!
      Lo de la coral no és mala idea, si m’hi estigués força temps, però crec que amb poc temps seria bastant complicat. Ho tindré en ment…

      molts petons!!

  3. ostres alba tot sembla genial! les vistes del llac i el fet de poder veure com es fa de dia a aquella tarrassa deuria ser força tranquilitzant. Et queda força bé el gorret nepalí jajajaja, espero que te’l segueixis posant quan tornis!
    des de Les Golfes et seguim llegint sempre que pujes quelcom, i ens agrada saber que estàs tan bé i tan ben acompanyada.
    per cert, la kelly és de whashington state o whashington d.c?(pregunta estúpida, però la meva curiositat arriba fins aquest punt jajaja).
    un petó i cuide’t!

    1. jajaja,la kelly és de Washington DC!! pq??
      Tranquila, el gorro me’l posaré també a barcelona, m’encanta i és molt calentet! has vist que és vermell i blau? per fer honor al rojo putón #3!! jiji
      Jo intentaré seguir-vos també guapes! hi penso molt amb el taller, des d’aquí me n’adono de lo interessant que era el que fèiem, i seguieu fent!

      molts petonets per a totes!

  4. Quines fotos tan boniques !!
    Tu estás molt maca, sobretot en la foto amb la flauta al llac Phewa i en la que portes aquest gorro tan tipic.

    Molt petons preciosa i cuida’t !!

  5. Que bé! ja em sentia massa impacient. No deixis de escriure els teus petits relats, ja suposo que és un compromís amb els que et seguim però serà molt profitós per tu mateixa ja que fer una síntesi de tantes emocions i coses noves té molt mèrit. Si pots, posats a demanar, fotografia algun dibuixet d’inspiració hindú.
    No corris i ensenya’ns a tenir paciència.
    A.C.

  6. Ei!! veig que ara comença realment el viatge. Això és millor que llegir una novel·la. Molt interessant el tema musical!! Em fa gràcia que estiguis aprenent a meditar, no és gens fàcil i segur que trobes l’entorn indoni.
    molts ptons!

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s