Dies de clausura

Post en Català | Español

És un títol estrany pel començament d’un viatge a un nou continent, sí… però és el que més s’assembla a la realitat que hem viscut. Des que vam aterrar a Lima, el 27 d’agost, hem hagut de passar tres setmanes treballant més de 10 hores diàries dins l’habitació de l’hotel. És el preu que com a autònom has de pagar si vols mantenir els clients. Tot i així, hem disfrutat de cada moment de llibertat que hem tingut, i hem pogut assaborir a la nostra manera el fet d’estar vivint en un entorn nou, completament desconegut.

Lima, al principi ens va semblar una ciutat hostil. L’ambient és contaminat, la majoria dels dies el cel és gris (està ennuvolat a causa de la contaminació) i la gent té l’actitud individualista de les ciutats. Però poc a poc, vam anar entrant dins la seva dinàmica, i veient que no tot era així. La gent que treballava a l’hotel era molt maca, teníem per veïnes unes tortugues i uns galls d’indi que ens alegraven els matins, la dona que ens venia el pa era molt dolça, i fins i tot va sortir el sol en més d’una ocasió! (i ho remarco perquè és algo excepcional a Lima)

Però la clau va ser freqüentar els mateixos comerços, restaurants, carrers… Així, després d’anar cada dia al mateix petit «restaurant» de mercat, portat pel Lucho i la Vicky, ens van començar a agafar confiança i a interessar-se per saber d’on veníem i què féiem. I allà vam conèixer a la Leslie, una noia que treballava a una botigueta familiar d’estanteries metàl·liques ajudant al seu tiet. Més endavant, a través del Couchsurfing, vam conèixer a l’Abigail, una estudiant de dret que als seus 24 anys ja havia viscut a varies ciutats del món. La Leslie ens va mostrar la Lima més humil i tradicional i l’Abigail la més moderna i occidentalitzada.

A les estonetes lliures vam poder passejar pels carrers, els mercats plens a rebentar d’objectes i botiguetes (una al costat de l’altre oferint exactament el mateix), vam disfrutar dels increïbles murals pintats al carrer, vam veure alguna petita exposició que ens va ajudar a entendre una mica més la història (vergonyosa) de la conquesta espanyola, i fins i tot, vam sortir del centre per anar a ballar salsa. I, dia a dia, al llarg de tres setmanes, vam anar trobant l’encant d’aquesta ciutat.

I aquest és l’aprenentatge més important que venim observant des de fa un temps: que a qualsevol entorn hi acabes trobant el teu espai on t’hi sents a gust, un lloc que acabes identificant com «casa» i que fins i tot fa certa pena deixar enrere.



···································································································

Días de clausura

Es un título extraño para  el comienzo de un viaje a un nuevo continente, sí… pero es el que más se asemeja a la realidad que hemos vivido. Desde que aterrizamos en Lima, el 27 de agosto, hemos tenido que pasar tres semanas trabajando más de 10 horas diarias dentro de la habitación del hotel. Es el precio que como autónomo tienes que pagar si quieres mantener los clientes. Aún así, hemos disfrutado de cada momento de libertad que hemos tenido, y hemos podido saborear a nuestra manera el hecho de estar viviendo en un entorno nuevo, completamente desconocido.

Lima, al principio nos pareció una ciudad hostil. El ambiente es contaminado, la mayoría de los días el cielo es gris (está nublado debido a la contaminación) y la gente tiene la actitud individualista de las ciudades. Pero poco a poco, fuimos entrando en su dinámica, y viendo que no todo era así: la gente que trabajaba en el hotel era muy amable, teníamos por vecinas a unas tortugas y unos pavos reales que nos alegraban las mañanas, la mujer que nos vendía el pan era muy dulce, e incluso salió el sol en más de una ocasión! (y lo remarco porque es algo excepcional en Lima)

La clave fue frecuentar los mismos lugares, restaurantes, calles… Así, después de ir a comer cada día al mismo “restaurante” en el mercado, regentado por Lucho y Vicky, nos empezaron a coger confianza y a interesarse para saber de donde veníamos y que hacíamos. Y allá, conocimos a Leslie, una chica que trabajaba en una tiendecita familiar de estanterías metálicas ayudando a su tío. Más adelante, a través del Couchsurfing, conocimos Abigail, una estudiante de derecho que a sus 24 años ya había vivido en varías ciudades del mundo. Leslie nos mostró la Lima más humilde y tradicional y Abigail la más moderna y occidentalizada.

En los tiempos libres pudimos pasear por las calles, los mercados llenos de objetos y tiendecitas (una junto al otro ofreciendo exactamente el mismo), disfrutamos de increíbles murales pintados en las calles, vimos alguna pequeña exposición que nos ayudó a entender algo más la historia (vergonzosa) de la conquista española, e incluso, salimos del centro para ir a bailar salsa. Y, día a día, a lo largo de tres semanas, fuimos encontrando el encanto de esta ciudad.

Y éste es el aprendizaje más importante que venimos observando desde hace un tiempo: que en cualquier entorno acabas encontrando tu espacio donde te sientes a gusto, un lugar que acabas identificando como “casa” y que incluso hace cierta pena dejar atrás.

 

Información útil
···································································································
Hotel España:
www.hotelespanaperu.com
Dónde: Lima, a 5 min. de la Plaza de Armas
Precio: 65 soles/noche, habitación doble con baño (60 soles si estás más tiempo)

6 comentarios

  1. Eiii !! Molt be que hagis seguit amb el blog. FelicitatS. Aixi m agrada que sempre li trobis el costat posotiu de totes les situacions! Ja veureu q quan marxeu de la ciutat descobrireu una altra realitat. Ptons als dos

  2. Seguirem aquesta nova aventura, recorda que els que ens quedem també volem viatjar amb la imaginaciói compartir somnis i projectes agosarats. Els nostres millors desitjos Alba!….

  3. M’ha agradat molt l’artícle! Ja tinc ganes de llegir-ne més. Com dius, encara que sembli que no, sempre hi ha detalls i anècdotes per explicar. Per mi, aquestes coses petites són les més interessants! (Quin hotel més preciós!)

  4. comentari de la Rosa (amiga meva), que he rebut per correu: «He escrit al bloc de l’Alba però no sé si ho he enviat bé»

    «Quina sorpresa que segueixis amb el teu «on the road». Així ens permetrà gaudir de nou de les teves experiències i les teves reflexions, sempre tan interessants»

  5. Molt bé que tornis a actualitzar el blog! La combinació de fotos i petites pinzellades del que has vist, del que has sentit i de la gent que has conegut està molt bé. Ànims, no ho deixis! Ens quedem ara a l’espera del capítol dedicat a Huaraz!

  6. Gràcies a tots pel ànims! M’ha costat reprendre el bloc, però quan penso que així és la millor manera de poder-ho compartir amb vosaltres, ja no tinc dubtes. Si cliqueu sobre les imatges, les veureu en gran. Fins ben aviat!

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s