Semillas de Vida. Part 1

Aquesta és una entrada que tenia pendent des de feia temps, però sovint es fa difícil parlar d’una experiència quan encara no tens al perspectiva suficient. Ara que ja tenim un peu gairebé a fora sento que és el moment de fer una valoració per tancar aquesta enriquidora etapa.

Semillas de Vida és l’escola on hem estat fent de voluntaris des fa 2 mesos a Huaraz, Perú. És una escoleta situada gairebé a les afores amb el privilegi de tenir un entorn natural i el riu a dues passes. Hi ha dos grups, un d’infantil que és amb el que he estat treballant jo, i un de primària (on hi ha estat l’Alex) d’uns 10 nens aproximadament a cada grup. Les classes es fan entre un espai interior i un espai exterior on hi tenen una chakra (hort), un cobert amb una taula pels petits i una zona de joc on poden desenvolupar tot tipus d’habilitats psicomotrius.

Vam conèixer aquest projecte a través del blog «El Viajero Suizo» d’un professor que volta pel món en busca de propostes educatives alternatives i ens vam interessar per Semillas de Vida perquè es definia com “una escola on s’ensenya a través del moviment, l’art, la natura, la connexió, la imaginació i la curiositat”. És un projecte bastant nou, fa només 3 anys que han començat, i no segueix una línia pedagògica concreta sinó que n’integra varies i s’adapta al context i les necessitats d’aquí però intenta tenir molt en compte la part emocional del nen, la cohesió del grup i es treballa per projectes sense avaluacions. Està en procés constant de desenvolupament i millora segons els recursos i les possibilitats que tenen, però tenen molt bones intencions i una direcció clara a seguir.

Ens vam emocionar molt amb la troballa i teníem moltes expectatives, però un cop més, hem après que del dit al fet sempre hi ha un tros. Tot i que a la primera setmana ja ens adonéssim que no estàvem d’acord amb algunes metodologies, vam voler quedar-nos perquè estàvem convençuts que també teníem molt a aprendre, perquè ens donaven la oportunitat d’estar en un segon pla observant però alhora estaven oberts a les nostres aportacions si volíem assumir més responsabilitat i protagonisme.

Parlaré de la meva experiència amb el grup d’infantil, que és una de molt diferent a la de l’Alex amb els de primària.

El grup dels petits tenen dues professores: la Blanca i l’Elita, dues dones peruanes de formacions i maneres de fer diferents, però que es complementen molt bé i demostren molt amor pels nens. Els i les alumnes són: la Dely (2 anys), l’Alma (3 anys), l’Helmer (3 anys),la Camila (4 anys), l’Albane (4 anys), l’Aukan (4 anys), el Sebastian (5 anys), el John Paul (5 anys), el Noah (5 anys), el Fabrizio (6 anys) i el seu germà Joaquin (4 anys) que només va estar les primeres 2 setmanes que jo hi era.

La rutina de cada dia era: arribada a les 8.30, deixar les motxilles a la caseta exterior, joc a l’aire lliure, classe de manualitats/pintura/dibuix o modelatge segons el dia, joc a l’aire lliure, esmorzar (lonchera), joc lliure, classe de lecto-escriptura a dins l’escola, recollir motxilles i marxar.

Després d’uns dies d’haver començat a assistir a l’escola diàriament, havent conegut els nens i les nenes, les professores i el seu funcionament aquestes eren les coses que valorava:

  • El fet que era un grup petit i hi havia moltes professores permetia tenir una atenció molt cuidada per a cada nen i cada necessitat.
  • Hi havia un ambient molt relaxat, positiu i de confiança.
  • Convivien nens molt diferents, a nivell d’edat, de ritmes d’aprenentatge, de cultures i això no suposava un problema.
  • Em sentia ben acollida, i tot i que jo els plantejava canvis i qüestionava certes pràctiques, les professores no es mostraven tancades ni ofeses, sinó que sentia que respectaven la meva opinió encara que no hi estiguessin d’acord (aquesta és la manera de fer dels peruans, en general).
  • Era un grup molt maco i format per nens entusiastes i creatius, en general.

Però també vaig observar algunes coses que em sobtaven:

  • No hi havia un moment de trobada del grup per parlar sobre com estàvem o per explicar qualsevol cosa.
  • No hi havia la costum de dir bon dia (només entre professors).
  • Sentia una falta de creativitat per part del professorat en les propostes i les solucions als conflictes
  • Les classes d’art eren molt pautades.
  • No cantaven, ni ballaven, no es disfressaven (les fotos són posteriors), ni feien res d’expressió corporal.
  • Costava molt que els nens fessin els exercicis de lecto-escriptura, defugien la frase “vamos a trabajar”.
  • La falta de disciplina en general.
  • Hi havia baralles a diari i alguns nens peguessin constantment.
  • Sovint la manera d’imposar ordre era cridant.
  • Tenien molts jocs i joguines guardats en un espai sense aprofitar-los massa.
  • No hi havia interacció amb l’hort.

Vam tenir la oportunitat de comentar aquests punts en una reunió i trobar propostes per millorar-ne alguns. Amb les directores de l’escola estàvem d’acord sobre la importància de començar i tancar bé el dia, fent un cercle i cantant cançons o explicant alguna conte. Vam acordar fer servir més sovint les disfresses i altres jocs de l’escola, així com fer més activitats. També que el meu rol seria dedicar-me al Joaquin i al Fabrizio, dos germans amb autisme de diferents graus, que vindrien en dies alterns per poder treballar millor amb ells i dedica’ls-hi plena atenció, sobretot al Joaquin (el petit) que era el que tenia un grau més alt i gairebé no socialitzava amb els altres nens.

Era un gran repte perquè no tenia experiència amb nens amb autisme, però les primeres setmanes havia connectat molt bé amb el Joaquin i estava disposada a aprendre molt i a dedicar-m’hi plenament. Malauradament, arrel de la decisió d’alternar els dies d’assistència, els pares van optar per només portar el Fabrizio a l’escola a diari, i dedicar-se a educar al petit a casa. Això va canviar molt el panorama, ja que tot i que el Fabrizio és un nen que requeria molta atenció, l’atenció personalitzada constant li feia més mal que bé. El rol que vaig anar prenent, a més a més de donar recolzament a la Blanca i la Elita, va ser el d’assegurar que féssim un bon inici i tancament del dia de manera creativa, introduint la música, el joc i l’expressió corporal.

3 comentarios

  1. Molt interessant la teva experiència Alba, també les teves reflexions. Mentre et llegia em venien al cap moltes preguntes però m’ha captivat la vivència i ja no les recordo. Ara sols se’m acut preguntar-te si vas saber quina era la formació i coneixements de les tutores o mestres d’aquests grups i quin era el nivell sociocultural de les famílies que hi duien els seus fills.
    Pel què expliques veig que és un projecte amb més bona voluntat que no pas amb una base didàctica o pedagògica. Penso que si aquest projecte d’escola no acaba amb el no res pot, al cap dels anys, madurar positivament ja que hi ha llavors que triguen més temps a germinar. Els components de terra, la humitat, el clima, la cura i dedicació dels seus cuidadors…i una mica de bona sort, a la llarga, ho son TOT …oi?
    Segueix explicant-nos coses i experiències.

    No cal que contestis aquest missatge, sols et vull transmetre les coses que m’has fet pensar i com m’agrada seguir-te.
    Bon viatge i fins aviat!
    Petonets de l’Anna.

    1. Gràcies pel comentari Anna.
      En resposta a les teves preguntes: una de les professores té la formació d’educació infantil i l’altra d’infermera, i el nivell sociocultural de les famílies és molt variat. Hi ha famílies d’extrangers que fa anys que resideixen aquí (els nens han nascut aquí), famílies peruanes treballadores i alguns nens becats, per tant de famílies amb pocs recursos econòmics. Per tant, de tots els nivells socioculturals.

      Crec que he oblidat dir algo molt important: que és un projecte molt nou, que només fa 3 anys que existeix, i que en el transcurs d’aquest temps han anat modelant la línia pedagògica i ho segueixent fent. Estan en procés d’aprenentatge i oberts a propostes, crítiques i aportacions. Les directores, una dona belga i una dona d’estats units, són molt bones i tenen una direcció i una idea bastant clara, però falta materialitzar-la a la pràctica del dia a dia, i que encaixi amb els professors i el context cultural d’aquí. Si elles segueixen amb la il·lusió de tirar endavant el projecte estic segura que madurarà molt positivament.

      Seguiré parlant-te més en un altre post i explicant què ha anat canviant durant aquest temps.

      una forta abraçada anna,

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s