Semillas de Vida. Part 2

A partir de la segona setmana a l’escola Semillas de Vida, a Huaraz, vaig començar a agafar el rol d’explicar contes i cantar algunes cançons que vaig anar aprenent d’una professora a través del seus vídeos. La resposta dels nens i nenes era molt bona, i a partir d’aquí vaig tenir la iniciativa de començar una relació per carta amb una “viatjera” anomenada Clara, que els escriuria a diari per compartir cançons i històries.

Cada matí, a partir d’aleshores, els ensenyava la carta plegada i ens trobàvem en un lloc “secret” per poder-la llegir sense que els nens més grans ho sabessin. Rebre una sorpresa cada dia els agradava molt, i el fet que fós només pel nostre grup els feia sentir especials. La Clara començava sempre dient “Bon dia” i així, poc a poc, vam agafar l’hàbit de saludar-nos al matí, i les feia de diferents objectes o animals que tenien relació amb el contingut. Al cap d’uns dies, el primer que em deien al veure’m al matí era «Hay carta?» i amb un somriure els deia «Sí, claro! Tenemos que avisar a todos los niños!». En un punt, vaig pensar que seria bo fer responsable a un nen/a (diferent cada dia) de trobar la carta i mostrar-la als altres nens (els amagava a les seves motxilles només arribar). Va funcionar molt bé, perquè d’aquesta manera sentien que tenien el protagonisme, i el meu paper era només només fer de portaveu, donat que ells no podien llegir encara.

A través de les cartes vam aprendre moltes cançons, vam estar llegint un conte, vam treballar els números, els colors, vam disfressar-nos, vam parlar de la importància de tenir la casa i l’entorn net, que va derivar en la iniciativa de netejar el rierol que creuàvem cada dia (estaven emocionadíssims separant totes les deixalles en orgànic i inorgànic).

Un dia que la Clara no va poder enviar la carta, els vaig dir si els agradaria escriure’n una per a ella i tant els va agradar la idea que van començar a fer dibuixos per incloure’ls al sobre, mentre jo els ajudava a posar en paraules escrites els seus sentiments. Va ser realment bonic poder-ho viure!

Aquestes són algunes de les cartes que més tard van pintar i vam acabar penjant dins l’escola.

Vaig anar aprenent molt dia rere dia, veient què els emocionava, què els interessava, sempre respectant la seva decisió d’unir-se a escoltar o a cantar i mai obligant-los a fer-ho. Però després de llegir una reflexió de la Montserrat Fabrés (mestra, formadora, i assessora a diverses escoles que forma part de l’Associació Pikler-Hengstenberg i del grup Pikler-Lóczy de Rosa Sensat), vaig dubtar si la meva proposta era bona per aquesta etapa, ja que m’havia posat inevitablement en un paper de protagonista, que no afavoria l’aprenentatge lliure i espontani dels infants.

Us deixo el fragment de l’article «Dret a la llibertat : Activisme?…Calma!» de Montserrat Fabrés:

«Parlem molt sovint, a les formacions i escoltant els mestres de petits, de l’infant subjecte de drets, de l’infant «competent», de l’infant «autònom», de l’infant «capaç», que cal respectar i que ha de tenir la possibilitat de seguir els propis processos. Però, malgrat tot, sembla que la nostra mirada envers els infants no l’hem canviat gaire i moltes de les nostres maneres de fer i de tractar-los no tenen prou en compte el seu dret a la llibertat. Els mestres de petits, els mestres de les escoles bressol, som encara, massa sovint, els protagonistes principals dins l’escola. Ens falta baixar del pedestal dirigent dominador d’ensenyants, respectar el seus drets i confiar en les capacitats dels infants.»

A pesar de no estar d’acord amb alguns dels mètodes pedagògics de l’escola van ser dos mesos d’aprenentatge diari sobre la pràctica, pensant en solucions creatives per enfrontar problemes i disfrutant de molts bons moments d’alegria i descobriments amb els nens i les nenes. Encara no sé ben bé què em portaran totes aquestes experiències però, sens dubte, les he disfrutat a cada moment.

3 comentarios

  1. Germaneta. Quina gran idea que vas tenir amb això de les cartes. Són precioses. Quina sort que han tingut aquests nens de compartir aquests moments tan especials. Que seguiu aprenent molt!

    1. Quin goig alba! que bé que s’ho devien passar, segurament que et troben a faltar… nosaltres d’una altra manera també et trobem a faltar, però ens compensa i ens dóna felicitat el fet de llegir aquestes experiències que has viscut tan bones i veure’n fotos tan boniques… Petonets als dos!!!

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s