Schooling the World

Fa uns dies vaig veure el documental “Schooling the World” («Escolaritzant el món»). Vaig sentir molta tristesa, vergonya i ganes de deixar d’interferir al adonar-me’n un cop més de tota la pèrdua cultural que ha generat i segueix generant la “imposició” de la nostra cultura occidental. Em va remoure també pel fet d’haver estat en alguns d’aquests països que mostra, i en algunes escoles, i comprovar que aquesta uniformització cultural és real i en augment.

Casualitats de la vida, durant la meva llarga estada a Udaipur (India) vaig tenir el plaer de conèxier el Manish Jain (un dels entrevistats) i compartir reflexions sobre la seva proposta educativa Shikshantar.

······················································································································································

He traduït una breu explicació sobre el documental:

Si volguessis canviar un cultura ancestral en només una generació, com ho faries?
Canviaries la manera en que s’educa als nens.

El govern dels EEUU sabia això al segle XIX quan va forçar als americans natius a ingressar a les escoles internats del govern. Avui, voluntaris construeixen escoles en societats tradicionals d’arreu del món, convençuts que l’escolarització és l’únic camí cap a una “millor” vida pels nens indígenes. Però és realment així? Què passa quan substituïm la manera d’aprendre i entendre el món pròpia d’una cultura per la nostra manera?

“SCHOOLING THE WORLD” fa una mirada desafiant, i profundament pertorbadora, als efectes de l’educació moderna sobre les últimes cultures indígenes del món. Examina la suposada superioritat cultural que s’amaga darrera dels projectes educatius humanitaris, els quals tenen com a objectiu ajudar als nens a “salvar-se” per a una “vida millor” – a pesar de la creixent evidencia de l’impacte que el nostre estil de vida moderna està tenint a nivell mediambiental, social i de salut mental.

Qüestiona les nostres definicions de riquesa i pobresa – i de coneixement i ignorància – al mateix temps que destapa el rol que les escoles tenen per eliminar del coneixement tradicional i sostenible agrícola i ecològic, per desmembrar les amplies famílies i comunitats, i per treure valor als més vells i a les antigues i espirituals tradicions.

Finalment, el documental fa una crida al “diàleg profund” entre cultures. Ens fa veure que com a mínim tenim tant per aprendre com per ensenyar, i que aquestes societats antigues i sostenibles probablement guarden el coneixement que ens serà fonamental per la nostra supervivència en els propers mil·lennis.

······················································································································································

Viatjant, hem intentat sempre causar el menor impacte, però sempre ens ha quedat el dubte de si les nostres accions, per ben intencionades que fossin, estaven tenint un impacte negatiu sobre les persones i l’entorn que visitàvem. I si, per tant, no era millor tornar a casa i ser coherents amb els canvis que volíem veure al nostre món.

Així com el model educatiu “occidental” que s’imposa en les altres cultures és perjudicial, estic segura que el turisme tampoc no és una cosa bona per la preservació de les cultures ancestrals i per la conservació de l’entorn, sobretot si no es fa de manera conscient.
Nosaltres, en la mesura del possible, viatjant hem tingut en compte alguns aspectes per causar el menor impacte com:

  • Fer la vida el més semblant possible a ells: desplaçar-nos en transport públic o a per (evitar al màxim els avions quan es pot), consumir productes locals i en botiguetes petites (evitar el 7eleven tant extès a Àsia), menjar en llocs econòmics i locals (evitar restaurants per turistes) o cuinar nosaltres.
  • Reduir residus innecessaris com excés de bosses i envasos plàstic, comprar garrafes d’aigua grans en comptes de moltes ampolles individuals (a la índia és un dels impactes ambientals més grans que els turistes generen).
  • Intentar aprendre i valorar les llengües pròpies, mostrar interès per aquestes (encara que sigui a nivell simbòlic aprenent quatre frases, malhauradament la nostra capacitat no ens ha permès aprendre massa més).
  • A les escoles que hem visitat, no introduir material que no fos assequible i accessible per ells, i prioritzar els mateirals que ofereix l’entorn natural.
  • Oferir ajuda real si ho necessiten, és a dir, no suposar que necessiten la nostra ajuda pel fet de viure més humilment. I intentar que no siguin diners (en aquest punt sempre tenim un gran dilema i crec que depèn molt de cada cas).
  • Explicar la nostra realitat desmitificant la idea que algunes persones tenen (i que hem transmès els “occidentals”) que a l’occident som més “rics” i vivim “millor”.

En aquesta segona etapa del viatge, al Perú, hem decidit enfocar-nos a participar en projectes educatius, i per tant, haurem de tenir encara més en compte tots els perills implícits que la pel·lícula ens mostra. Tot i que som voluntaris, escollim molt bé els projectes on ens involucrem, i som molt conscients que hem vingut a aprendre més que a ensenyar. Menys professors i més observadors. Tot i així, anirem amb peus de plom perquè les nostres accions no tinguin repercussions negatives a curt o llarg termini.

Tenia ganes de compartir aquestes reflexions (que també son part del viatge personal), i sobretot de compartir el documental. El trobareu online (i amb subtítols) aquí. Val molt la pena que el mireu i tragueu conclusions vosaltres mateixos/es.

3 comentarios

  1. Crec que amb la celebració de la colonització d’Amèrica (vergonya: el dia de la raza -franquista) i moltes altres colonitzacions molt properes, sovint invisibles i actuals que passen al nostre món, ja l’estem cagant molt i molt. Una cadena de despropòsits imparable.
    Segles i segles o la superioritat dels qui es creuen millors races, religions i cultures han alterat l’equilibri natural de la societat. L’home és un llop per l’home….? …deu ser cert.
    Cal que amb el nostre petit gra de sorra tinguem consciencia de que també contribuïm a, si no a millorar el món, no l’empitjorem sisplau!.
    Gràcies per la teva reflexió Alba!. Ara és el teu moment de creure en utopies!
    Anna

  2. És cert que quan un trepitja l’herba, per molt que vigili, sempre deixa petjada. No obstant això, la relació intercultural és bona en si mateixa, sempre que es faci en termes d’igual a igual.Aquí a Catalunya, on rebem molt turistes cada any, també hem notat aquesta petjada, i veiem cada dia com, per exemple, el fast food s’imposa a la cuina mediterrània,o la música en anglès s’imposa a la música en català.
    Tant de bo els turistes que vénen a casa nostra tinguessin tanta cura com vosaltres voleu tenir en els vostres viatges. Us aplaudeixo i seguiu així.
    Miquel.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s