Laos, dies d’aigua

El viatge a Laos va començar, com no podia ser d’una altra manera, pel Mekong. Dos dies en barca recorrent el riu van servir per començar a respirar l’ambient tranquil dels laosians i fer bona amistat amb el Pedro i la Marina, dos portuguesos amb els que vam compartir experiències i reflexions sobre el sentit del viatge, exterior i interior. Aquestes són alguna de les frases que vam comentar i han seguit resonant dins meu: “ya no busco el silencio a mi alrededor, lo busco dentro de mí”, “cuando uno quiere algo con mucha intensidad, cuando ese querer implica un control para hacer que suceda, ese mismo control que crea tensión no permite que eso ocurra. Cuando hay tensión las cosas no fluyen y no hay lugar para la magia”. I aquest un llibre que ens van recomanar: Regreso al amor, de Marianne Williamson.

Un cop a Luang Prabang, la segona ciutat més important del país, vam decidir buscar un bon lloc per poder descansar després de tants dies d’austeritat, i vam aprofitar per gaudir dels petits luxes que els llocs turístics ofereixen. Shakes davant el mekong, passejos en bici per carrerons tranquils, una petita excursió i aventurilla al Huang Si waterfall, una retrobada amb la meva estimada Lupita (la chilena dela Lahu), i fent noves amistats amb el Dong, el xinès més simpàtic i divertit que he conegut fins ara.

Després d’una setmana de tranquilitat el nostre cos ja demanava passar a l’acció i vam decidir llogar una moto de cross per recórrer les carreteres que van cap al sud. Pel camí ja vam començar a notar com els laosians es preparaven per una de les festes més importants, l’any nou o, com ells diuen, el Pi Mai Lao. Ho celebren amb música, creveses i molta aigua. Aigua a cubells, manguerades i a totes hores.

A més a més, l’època de plujes s’estava acostant i les primeres tempestes ja es deixaven veure dia sí dia no. O sigui que els 4 dies fins a Vientiane van ser força remullats, per sort l’airet de la moto i el sol asiàtic ens eixugaven una i una altra vegada la roba xopa.

Abans de Vientiane vam pasar per Vang Vieng, un poblet que en sí no és massa bonic i massa turístic pel nostre gust, però que està envoltat d’un paisatge preciós: muntanyes punxegudes, el Mekong i coves profundes. Un dia que estaven explorant els seus voltants vam arribar fins a un poble perdut on estaven celebrant el dinar de Pi Mai. A l’instant, en veuren’s van fer-nos un gest convidant-nos a unir-nos a ells. Nosaltres, com que ja teníem ganes de festa i de trobar una “família” per poder celebrar tal esdeveniment, vam acceptar i tímidament vam afegir-nos al dinar, l’alex amb els homes i jo amb les dones. I va ser tota una experiència! Quan ja tots havíem menjat i begut, i després d’oferir-los un retrat d’una de les dones, vam anar tots cap al riu a tirar-nos aigua els uns als altres, tocant-nos per totes bandes (es va notar el deshinibiment de l’alcohol) fins a acabar morts de riure i xops fins a les calces (allà es banyen amb tota la roba, barrets inclosos).

Al dia següent tornaven a mullar-nos per les carreteres i tornavem a unir-nos a un grupet de noies que celebraven per tercer dia consecutiu l’any nou amb molta cervesa BeerLao. Com que és de mala educació rebutjar l’oferiment ens hi vam unir, una mica a contracor al principi, i ja totalment entregats al final! Sabadee Pi Mai!!!

Dos dies a Vientiane van ser suficients i així que vam poder vam agafar un bus cap al sud del país, en direcció a Si Pan Don (les 4000 illes), però parant abans a Pakse. Allà, vam tornar a llogar una moto, aquest cop només una scooter, per fer la ruta de Bolaven Plateau, una de les millors decisions que podíem prendre. Els paisatges que ens vam anar trobant durant aquests 7 dies de ruta eren preciosos, especialment quan anaven acompanyats d’una llum de tempesta o d’un cel blau tacat de núvols esponjosos. Els camps d’arròs, ja plantats, tenien un verd molt intens i les casetes, ara de fusta, ara de bambú, feien la imatge més bucòlica encara. La guinda va ser anar a parar a la casa del waterfall Tacseua, a la ruta entre Sekong i Paksong. Aquesta homestay ben cuidada i de vistes increïbles, era el lloc perfecte per trobar silenci i harmonia amb l’entorn. Allà vam conèixer el Nick d’alemanya, un viatjer experimentat que parlava la llengua lao, i amb que vam compartir 3 dies d’aventurilles: roques amunt i avall per veure més waterfalls, kilòmetres en scooter amb punxades incloses, sticky rice a totes hores i algunes hores de chillout.

Tornant a Pakse, vam agafar una furgoneta plena de locals per anar cap a les illes. Una barqueta ens va portar finalment a Don Det, just a l’hora que es ponia el sol i es reflectia a les aigües tranquiles del riu. I vam poder comprovar que es tractava d’un lloc especial, un cop més gràcies al majestuós i sempre omnipresent Mekong.

Més fotos / more pictures of Laos

9 comentarios

  1. alba estimada, quina posta de sol tan preciosa, i quines imatges tan boniques… que bo de veure-us envoltats d’aquests friends, gairebé tan macos com vosaltres!!!!
    (fe de errates 01.03 per 01.04 (un meset, però no dos…)

  2. M’encanta seguir-te. Avui em faig preguntes sobre el què tenen ells i no tenim nosaltres, el que no tenen ells i tenim nosaltres. Acompanyada del teu relat, espero apropar-me a la resposta.

  3. La gent es veu molt agradable, quina sort que hagueu pogut barrejar-vos amb ells, aquestes experiències no s’obliden. Diuen q Laos és més autèntic q Vietnam, bona tria. Sort a la meditació, que sigui lleu! molts ptons

  4. alba estimada, quina posta de sol tan preciosa, i quines imatges tan boniques… que bo de veure-us envoltats d’aquests «friends», gairebé tan macos com vosaltres!!!!
    (fe de errates 01.03 per 01.04 (un meset, però no dos…)

  5. Jooo!!! Doncs les Gavarres són molt maques!!! hehehe!!! Ja t’he dit que ni millor ni pitjor diferent!!! hehehe!!! Carai crec que en ta vida havies anat tant en moto no??? T’has atrevit a conduir tambè la de motocross??? Encara q amb els paisatges i vistes que descrius, millor anar de paquet no??? Quina flipada!!! Deu ser impressionant viure un moment tant important com la festa del Pi mai amb una familia d’alli, molt més autentic!!! Molt maques les fotos!!!
    Petonets
    Rutx!!!

  6. Que refeliç que se’t veu!!! M’han encantat totes les fotos!!! Cuida’t molt bonica! (Tot i que pel que es veu ja ho fas i mooooolt bé!) Petonets.

  7. Repetiré una frase de la teva mare… alba estimada… pq aixo es el que ets! sempre i per tots, estimada… massa sovint et llegeixo, et veig, t’admiro, t’estimo i penso que mai deixaras de mullar-me els ulls!

    Et vull donar un regal: el dia de demà!

  8. Hola mi Albeta soy Juan…(Juanito) me has transportado hacia allá nuevamente, que lindo todo, cuanta nostalgia, no hacen falta palabras ni nada, te felicito por todo y mucho!! saludos a Alex y escribime che! no tengas perezzza ja

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s